Enllaç de la web del sindicat   www.uspac.cat

Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 15 d’agost de 2011

Alfons Quintà, un periodiste com cal

Qui diu les veritats perd les amistats

Article recomanat que val la pena llegir per saber qui ens dirigeix "encara"

Salut i ànims!

mossos, garrotades i domini comunista


ALFONS QUINTÀ Dimecres i dijous passats varen ser dies històrics per a Catalunya. Varen revelar l'autèntica naturalesa de la nostra situació política. Dimecres va quedar palès que a Catalunya tenim una policia autonòmica de direcció cent per cent comunista, incompetent, ineficaç i capaç de barbaritats. Ho havia exposat en una sèrie de catorze articles, publicats en aquest diari entre el 16 de març i el 31 de maig del 2007. Tenien per títol genèric "El desastre de la seguretat pública (catalana)". Eren documentats i francament durs. No varen provocar ni una petita rèplica, cosa que em va saber greu, atès que tenia i tinc municions de reserva. Varen ser molt llegits pels Mossos, en ser represos pels espais a Internet de policies de base. Dir-ho llavors podia tenir interès. Ara és una banalitat. 
Dimecres al vespre i dijous hi va haver una altra ratificació: es va tornar a acreditar que TV3 no és menys comunista que la direcció dels Mossos. Va tractar l'actuació policial de forma indigna, impossible de concebre en cap país democràtic. Hem arribat al que en el vocabulari polític francès molts tractadistes -com el magistral Pierre Rosanvallon- anomenen démocratie illibérale que, ni cal dir-ho, no és democràcia. 
Comencem per les brutals càrregues policials del dimecres. Es varen incomplir les normes més elementals. M'ho exposen dirigents policials o exdirigents policials, tots ells d'altres cossos, amb una trajectòria democràtica exemplar.
"Primer -em diu una d'aquelles fonts- es fa formar els policies. Segon, el seu cap es posa al davant i adverteix tres vegades seguides als manifestants que s'han de dissoldre o respectar el criteri que sigui: passar per un determinat lloc, deixar circular les altres persones, etcètera. Només després es pot carregar, però per dissoldre'ls amb el mínim de danys. Les imatges de dimecres mostren tot el contrari".
En efecte, es va ferir un nen de deu anys. També es varen col·lapsar els serveis d'urgència de l'Hospital Clínic. Es va ferir persones (entre elles periodistes) al cap i a les parts superiors del cos, no pas a les cames, segons podria acreditar amb certificacions mèdiques. Etcètera.
Com varen mostrar les imatges, els Mossos varen carregar individualment, de manera que podien haver quedat envoltats per manifestants i crear-se alguna situació molt greu. Els periodistes colpejats portaven el corresponent braçal. A més, de forma encara més visible anaven carregats amb càmeres. Això els hagués impedit, encara que haguessin volgut, cosa que no va ser el cas, dur a terme res il·lícit. Hi va haver cops donats amb ràbia i totalment innecessaris. Es podia recordar el que s'havia pogut constatar en els vídeos que, en el seu dia, varen mostrar escenes del que havia succeït a l'interior d'instal·lacions dels mateixos Mossos. 
La reacció política va estar a l'alçada d'aquell desastre. Va aparèixer davant les cameres de TV el director general de la Policia, l'antic i modestíssim administratiu de la "Jefatura Provincial de Tráfico" Rafael Olmos, de qui no conec ningú que no cregui que ha fet carrera només en base a la seva total identificació amb el PSUC i Comissions Obreres. 
Olmos apareix només quan l'autèntic home fort dels Mossos, Joan Delort, el vol fer servir de parallamps. Delort és un antic lampista, cent per cent identificat amb el PSUC i Comissions Obreres. És l'home que controla els Mossos políticament i fàcticament, de cap a peus, de l'alfa a l'omega. De sempre, Delort ha estat assessorat pel comunista, encara més pur i dur, Àngel Abad, de 73 anys
. Abad va abandonar la seva jubilació per retornar als Mossos. Incomprensiblement, va ser sota la Generalitat convergent que Abad va imposar el seu model policial. Hi va jugar un paper clau i nefast el primer cap de l'Escola de Policia, el també dirigent comunista Jesús M. Rodés.
La informació de TV3 de dijous va ser d'antologia. Va posar molt de relleu que hi hauria hagut més policies ferits que no pas manifestants, o bé senzillament persones que passaven pel carrer. Diuen que hi ha xais negres amb potes rosses, però mai ningú no n'ha vist cap. O potser és que molts Mossos varen tenir luxacions com a conseqüència de la força emprada en les garrotades que varen donar. Calia desviar l'atenció. És el que va fer poc després Joan Saura "revelant", per dir-ho així, la desentesa sobre el finançament. Quins mètodes i quina vergonya, o quina manca de vergonya.
Finalment, una altra nota lamentable: en molts comentaris a Internet se celebrava la duresa policial. Em va repugnar. Els estudiants que s'oposen al Pla Bolonya estan cent per cent errats. No me n'he estat, d'escriure-ho. Però res no justificava les garrotades de dimecres. En una democràcia estar equivocat no és un tema policial. En canvi, per al comunisme, sí.