Enllaç de la web del sindicat   www.uspac.cat

Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 21 de novembre de 2012

Què toca després del Governs dels millors ???

ARA FA 2 ANYS ENS VAN DIR QUE SERIA EL GOVERN DELS MILLORS (VALOREU VOSALTRES SI HO HA ESTAT).

NO VULL NI PENSAR SI TORNEN A GUANYAR, QUIN TIPUS DE GOVERN SERÀ, JA QUE AQUESTA VEGADA NO HAN DIT RES DE TRIAR ALS MILLORS

;-((  http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2012/11/mas_desterra_de_la_campanya_la_gestio_del_seu_executiu_32558.php
Sense títol
Mas desterra de la campanya la gestió del seu executiu
El president de la Generalitat va prometre una Administració rigorosa i que aniria per feina, en contrast amb el ‘desgavell’ del tripartit, però la realitat de la legislatura ha estat un equip de consellers gris, amb alguna picabaralla interna sonada i una activitat legislativa molt limitada –inferior a la de l’era de Montilla– amb normatives centrades sobretot en retallades, moltes de les quals duen la ‘marca’ del Partit Popular, que ha estat fins a l’estiu un veritable soci a l’ombra de l’Executiu
Artur Mas, en la campanya electoral de fa dos anys, va prometre un «Govern dels millors», un sintagma que suggeria, pel cap baix, dues idees: d’una banda, un Executiu amb esperit de gestió eficaç i impecable, seriós i rigorós, que posés aturador als desgavells i a la imprudència pressupostària del tripartit; en segon lloc, un equip de governants obert a persones independents de prestigi, figures de gran consens públic més enllà de les sigles polítiques, per fer front a un context de crisi tan delicat.
La segona part de la promesa es va esvair així que es va fer públic l’staff del nou Executiu de Mas, pels volts de Nadal del 2010, que, per cert, s’ha mantingut inalterable, sense dimissions ni remodelacions, fins al final abrupte de la legislatura. La majoria de les conselleries es va fornir amb noms previsibles de l’aparell convergent. I, això sí, respectant escrupolosament les quotes de càrrecs pactedes entre CDC i UCD: només així es pot entendre que una persona amb el perfil de Joana Ortega se la designés per ser la número dos del Govern. Malgrat que s’havia promès renovació i cares noves, diversos consellers ja havien ocupat carteres en els governs de Pujol, com Irene Rigau, Josep Maria Pelegrí, Felip Puig o Andreu Mas-Colell.

Els anunciats professionals de solvència es van convertir en una sèrie de noms que no deien res a gairebé ningú, més enllà de l’esmentat Mas-Colell o de Ferran Mascarell (el nomenament del qual era fàcil d’interpretar com un trofeu arrabassat al PSC). En alguns casos, es tractava de noms clarament discutibles, com Pilar Fernández Bozal –advocada de l’Estat que s’havia oposat a les consultes sobiranistes–, o Boi Ruiz, pels seus vincles professionals amb el sistema sanitari privat. Però ni rastre dels noms de veritable prestigi que s’havien temptejat per fer-se càrrec de conselleries, com Salvador Alemany, president d’Abertis, o el degà del Col·legi de Metges de Barcelona, Miquel Vilardell.


Ara bé, passats dos anys, també és fàcil concloure que d’aquella gestió eficaç i impecable, d’aquell anar per feina que es va prometre, n’ha quedat ben poca cosa. Hi ha hagut, tant o més que amb el tripartit, diferències públiques entre consellers, amb algun cas notori com l’estira-i-arronsa entre Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) i Felip Puig (Interior) per l’abolició del límit de velocitat a 80 km/h a la corona de Barcelona.
L’activitat legislativa promoguda des de la Generalitat durant el darrer bienni no ha estat tampoc per repicar campanes. El Parlament ha aprovat en aquest període 21 lleis, 18 de les quals promogudes des del Govern. És veritat que n’hi ha una quarantena més en fase de tramitació, però la interrupció de la legislatura a la meitat no és cap excusa: l’inoperant Govern de José Montilla va tirar endavant nou lleis més que el de Mas en els primers dos anys.


La geometria variable i l’esperit d’entesa amb tothom que va prometre el cap de l’Executiu ha estat en la pràctica una entesa encoberta i no escrita amb el Partit Popular, el vot del qual ha estat decisiu per tirar endavant nou d’aquestes noves disposicions legals, entre les quals algunes de les més decisives per apuntalar la legislatura, com les dels pressupostos del 2011 i del 2012, i les lleis òmnibus, que, sota l’excusa d’una major eficàcia en l’Administració, van ser un colossal esforç d’esborrar tot el que es pogués de l’activitat legislativa del tripartit. La marca del PP s’ha vist molt clara en algunes de les iniciatives senyeres de l’Executiu convergent, com la llei que ha permès reduir la composició del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i els òrgans de govern dels mitjans públics, i alhora augmentar-ne la capacitat de control des del Govern. El mateix es pot dir de la supressió del tram per a les majors fortunes de l’impost de successions o la Llei d’estabilitat pressupostària (gairebé un disc sol·licitat del Govern de Madrid).

Però l’evidència més palpable que el Govern dels millors ha estat un bluf és que en l’actual campanya electoral ni Mas ni la seva formació política no reivindiquen l’obra realitzada durant els darrers dos anys. El debat de l’Estat propi li ha servit d’oportuna cortina de fum per dissimular-la. I, quan toca parlar-ne, el president de la Generalitat es continua escudant en l’herència del tripartit i l’ofec pressupostari provocat pel dèficit fiscal per justificar les seves retallades de serveis socials. Tampoc als principals membres del Govern no se’ls ha vist gaire el pèl durant la primera setmana d’actes electorals. Els millors estan desapareguts del mapa.