Enllaç de la web del sindicat   www.uspac.cat

Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 5 de novembre de 2014

Una dècada patrullant per l’Anoia

Aquest dissabte es compliran deu anys del desplegament dels Mossos d’esquadra a la comarca de l’Anoia. Una dècada després, l’inspector en cap de l’Àrea Bàsica Policial de l’Anoia, Damià Larriba, en fa un balanç positiu però sense baixar la guàrdia.

Malgrat haver incrementat la seva població en un 20%, l’activitat delictiva s’ha anat reduint any rere any. El darrer exercici, l’any 2013, es van produir a la comarca 3.983 delictes i faltes. La reducció respecte el 2012 era del 9,23% i, com explica Larriba, només a Igualada aquesta reducció va ser del 25%.

Contràriament al que podria semblar evident, la crisi no ha fet augmentar els delictes tot i que alguns casos són simptomàtics del context actual. Damià Larriba cita, per exemple, “robatoris a segones residències d’on s’emporten petits electrodomèstics o buiden la nevera”. La percepció de què passen més coses es deu, per al cap dels mossos anoiencs, “a que ara tenim més informació i més immediata, a través de vies com les xarxes socials, que sovint distorsionen”.

"La ciutadania ha dit prou a la violència domèstica"

Un dels grans canvis que ha portat aquesta dècada és que “ja ha aflorat el fet que la violència domèstica és una cosa que no pot passar”. Per a Larriba, el repte de perseguir uns delictes que es produïen en l’àmbit privat de la llar es comença a superar perquè “la ciutadania ha dit prou” i les víctimes ho denuncien i perquè hi ha una major conscienciació social. En aquest sentit, Larriba explica com cada cop més veïns perden la por a trucar per denunciar hipotètics casos de violència domèstica.
 
Transparència i coordinació amb els altres cossos de seguretat

Els Mossos d’esquadra es coordinen amb els cossos de Policia Local de la comarca a través de les juntes locals de seguretat de cada municipi. Es tracta de trobades periòdiques on, a més del cap de l’Àrea Bàsica Policial de l’Anoia hi ha la presència de l’alcalde o alcaldessa, el regidor o regidora de governació i el cap de la policia local o cos de vigilants si es disposa. A més d’aquest instrument també es troben en el marc de taules de coordinació operativa. En el cas de l’Anoia, aquestes taules inclouen la presència dels caps de les diferents àrees dels Mossos –trànsit, investigació, etc...-, el que “ens permet tenir una visió més global de tot el que passa a la comarca”, explica Larriba. De la mateixa manera, Larriba destaca la “transparència” de la relació amb els cossos de seguretat de l’Estat.
 
Tenen cossos de Policia Local Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Piera, Masquefa i Capellades. Disposen de cossos de vigilància municipal els municipis de Calaf, Òdena, Hostalets de Pierola i la Torre de Claramunt.


Menys morts a la carretera

L’àrea de trànsit va ser la primera en arribar a Igualada, l’any 2000. Dos anys més tard se’n va fer càrrec Joan Ramon Horta, que encara la dirigeix. Si bé els accidents s’han reduït amb la millora de la xarxa viària i la renovació del parc de vehicles, més d’una dècada després el trànsit a l’Anoia presenta “menys mortalitat i menys ferits greus”. Horta explica que al principi feien “molta prevenció i controls de velocitat, alcohol i drogues que es traduïen en moltes sancions” i amb el pas dels anys i mesures com el carnet per punts la prevenció continua però adaptant-se –com una nova prova de drogues que apliquen als controls- i ara “no hi ha tantes infraccions”.

Tornada a l’Anoia, 70 anys després

La cap de l’oficina de suport de l’Anoia, Laura Marco, porta a la comissaria d’Igualada des d’abans del primer dia. Marco formava part de l’equip que preparava el desplegament dels Mossos d’esquadra l’1 de novembre de 2004 i recorda com treballaven “entre bastides” mentre s’enllestia la construcció de la comissaria. L’agent també recorda que a les primeres patrulles van copsar una rebuda positiva per part dels ciutadans de l’Anoia, “que ens estava com esperant”.


Però en realitat, els Mossos retornaven a l’Anoia després de prop de 70 anys d’absència. Piera va acollir, entre 1930 i el final de la Guerra Civil, una de les principals casernes del cos de vigilància català.


Els Mossos d'Esquadra van ser un dels primers cossos armats d'Europa amb característiques de cos policial. Al principi del segle XVIII apareixen les primeres esquadres de paisans organitzats per mantenir l'ordre, vigilar els camins i garantir la seguretat dels pobles quan l'exèrcit regular, que aleshores s'encarregava de la vigilància, era mobilitzat.
 

Entre el 1837 i el 1868 les esquadres passen per una època en què trobem, d'una banda, l'existència de nous cossos de policia i el poc interès dels ajuntaments, que les pagaven, perquè continuessin i, de l'altra, el desig de la Capitania General de potenciar-les. Dissoltes entre el 1868 i el 1874, la reinstauració posterior limita les esquadres a les competències pròpies de la Diputació de Barcelona. Fins al final de la Guerra Civil, el cos de Mossos d'Esquadra es manté fidel a la Generalitat republicana. El cos s'aboleix el 1939.
 
L'any 1950, en plena dictadura franquista, la Diputació de Barcelona torna a crear un cos de Mossos d'Esquadra, tot i que amb un caràcter reduït, ja que les seves tasques es limiten a la vigilància del que actualment és el Palau de la Generalitat i altres dependències de la Diputació de Barcelona.


Amb la restauració de la democràcia, el Parlament de Catalunya crea la policia del país i adopta el nom dels Mossos d’esquadra.  El 1994 la Junta de Seguretat de Catalunya formalitza el model de substitució de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat a Catalunya i s'acorda el primer desplegament dels Mossos d'Esquadra, que hauria de reemplaçar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.


Una desaparició va posar a prova la comissaria de l’Anoia
Amb milers de serveis en aquests deu anys, el cap Damià Larriba opta per recordar un servei de policia assistencial. Una desaparició que va acabar bé, el passat mes de gener a Igualada.
Larriba recorda com la recerca va exigir la utilització de molts mitjans tècnics, amb autorització judicial per intervenir telecomunicacions i càmeres de vigilància. De fet, durant uns dies intensos es van revisar desenes d’hores de gravacions i es va poder seguir el rastre del noi fins la seva marxa a França. La coordinació policial transfronterera va permetre localitzar-lo a punt d’entrar a Itàlia.
Una d eles complexitats del cas va venir per l’abundància de missatges a les xarxes socials que distorsionaven la investigació donant-lo per aparegut. Larriba recorda com “havíem de seguir aquestes pistes tot i que estàvem pràcticament segurs que la línia que seguíem era la correcta”.